"res no m'agrada tant"
res no m'agrada tant
com enramar-me d'oli cru
el pimentó torrat, tallat en tires.
cante llavors, distret, raone amb l'oli cru, amb els productes de la terra.
m'agrada molt el pimentó torrat,
mes no massa torrat, que el desgracia,
sinó amb aquella carn mollar que té
en llavar-li la crosta socarrada.
l'expose dins el plat en tongades incitants,
l'enrame d'oli cru amb pessic de sal
i suque molt de pa,
com fan els pobres,
en l'oli, que té sal i ha pres una sabor del pimentó torrat.
després, en un pessic
del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa,
agafe un tros de pimentó, l'enraire àvidament,
eucarísticament,
me'l mire en l'aire
de vagades arribe a l'èxtasi, a l'orgasme.
cloc els ulls i me'l fot.
Ens trobem davant de “res no m’agrada tant”, un dels poemes recollits dins del poemari Horacianes, de Vicent Andrés Estellés (1924-1993), poeta valencià més destacat del segle XX i un dels més reconeguts en la seva llengua. La seva obra, es caracteritza, entre d’altres coses, pel seu gran nombre de producció literària, per la correlació imparable de la seva creació, fet que ens deixa veure, clarament, la influència de la seva altra passió, el periodisme, ja que es veia en la necessitat obsessiva d’escriure, gairebé en forma de crònica, per tal de deixar constància del món que l’envoltava i de les seves experiències com a portaveu d’un poble, és a dir, de representar el drama col·lectiu en forma de paraules, la dura realitat en la qual els va tocar viure.
Abans de centrar-nos completament en el poema, situarem de forma general el poemari. El llibre Horacianes va ser escrit entre 1963 i 1970, encara que no va ser fins el 1974 quan va ser publicat, inclòs dins del segon volum de les obres completes de l’autor valencià, Les pedres de l’àmfora, després d’un període de silenci causat per la censura i la forta repressió franquista, fets que el van obligar a no publicar cap obra durant uns anys per tal de garantir la seva seguretat, ja que, com sabem, molts dels seus poemes es veuen influenciats per un fort contingut polític, veient-se sotmès, així, a l’autocensura i a la reclusió de l’expressió lliure, també anomenada exili interior. Va ser per aquest motiu, doncs, que l’autor de Burjassot, a partir dels anys setanta, donés a conèixer tota la producció creada durant els anys de silenci anteriors. Aquesta publicació massiva d’obres va donar-li molt de renom i el va portar al màxim reconeixement popular, malgrat que, d’altra banda, va fer difícil el fet que el públic pogués seguir la difusió de tots els seus textos en un espai tan breu de temps.
Un altre tret important a destacar d’aquest poemari és el seu títol, Horacianes. Estellés no el va escollir aleatòriament, sinó que ho va fer amb unes intencions ben significatives; Per una banda, pretén deixar palesa la influència rebuda dels clàssics llatins, entre els qual se situa Horaci, Virgili, Rufus Fest Aviè, Ovidi, durant la seva etapa educativa autodidacta, demostrant, així, que els coneix bé, que li són propers, que els ha tractat i que té el dret de manipular-los i modificar-los segons els interessos literaris de la poesia estellessiana. D’altra banda, estretament lligat amb l’anterior afirmació, el títol ens avança indirectament el detall que la majoria de les obres recollides en el poemari són tractades des d’un punt de vista comú entre Horaci i el poeta de Burjassot amb una intenció clarament irònica, o bé intel·ligent, per tal d’expressar, de forma amagada, aquells fets o situacions que no podien ser tractats de forma directa.
Pel que fa al poema, trobem un jo poètic en primera persona, el qual, malgrat que el fragment forma part del recull Horacianes, com dèiem anteriorment, no inclou la perspectiva del clàssic llatí, sinó únicament la del poeta valencià, demostrant que l’excepció confirma la regla. Aquest [el jo poètic], centra el contingut del poema en l’elogi al pebrot escalivat, un plat típic valencià, detall que pretén deixar entreveure la importància que sent l’autor pels orígens i les seves idees nacionalistes: “amb els productes de la terra”, presentant-nos l’àpat com el seu màxim goig, tal i com podem veure en el mateix títol: “res no m’agrada tant”, fent referència al menjar com a un dels més joiosos plaers de la vida, encara que a la vegada un dels més ordinaris i casolans, mostrant, així, un dels trets més destacats de l’autor de Burjassot, la quotidianitat: “m’agrada molt el pimentó torrat”/ “l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal i suque molt de pa, com fan els pobres...”. A través d’aquesta, l’autor vol transmetre la seva senzillesa i humilitat davant la vida, motiu pel qual aboleix l’ús de la majúscula, amb l’objectiu d’emfatitzar la majestuositat de les petites coses, la realitat del dia a dia, la minuciositat d’allò que l’envolta.
D’altra banda, observem també, com Estellés fa diverses associacions referides a la gastronomia, relacionant-la, per exemple, amb la sexualitat i l’erotisme, un altre dels seus temes més habituals: “sinó amb aquella carn mollar que té”/ “l’expose dins el plat en tongades incitants” / “de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme”, veient-se temptat pel plaer de menjar de la mateixa manera que pel plaer sexual. L’altra de les associacions ens fa referència a la religiositat, presentant-nos l’activitat culinària com un acte per ser consagrat de la mateixa manera que el pa i el vi en una missa: “del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa, agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament, eucarísticament” convertint l’acció en un vertader ritual, de manera irònica, ja que Estellés no destacava, precisament, per la seva fe religiosa.
Tant pel que fa a la temàtica, com pel que fa a la manera de ser expressat, es relaciona “res no m’agrada tant” amb el poema “Oda al caldillo de congrio” recollit dins “Odas elementales” del poeta Pablo Neruda, on l’autor fa un elogi al “caldillo de congrio”, com bé diu el títol, una sopa de peix i verdura típica de Xile, demostrant la petita influència del sud-americà sobre el contemporani valencià, convertint-lo en un altre dels seus referents.
La lírica d’Estellés ens ofereix un gran ventall d’opcions per analitzar i destacar. Una d’aquestes és la seva prodigiosa versatilitat de registres i de vocabulari. En un mateix fragment l’autor ens pot barrejar paraules cultes (com ara àvidament, eucarísticament) amb d’altres més populars i col·loquials, (com ara pimentó torrat, tires, pessic) fins i tot de vegades grolleres, que li donen una àmplia diversitat de mots a escollir davant un to, o un altre de diferent en les seves creacions. Dins del fragment analitzat, podem destacar, especialment, l’expressió que clou el poema: “me’l fot”, on queda clarament reflectida la intenció del poeta valencià pel que fa a l’exteriorització espontània, col·loquial i popular dels mots, d’acord amb la teoria de la paraula viva del modernista Maragall, la qual proporciona a les creacions un to d’absoluta veracitat i realisme. De la mateixa manera, podem veure un ús molt abundant de l’adjectivació, que li ofereix infinitat de matisos en la manera de descriure tot allò que l’envolta: “oli cru/ pimentó torrat/ cante, llavors, distret/ crosta socarrada/ tongades incitants”. Pel que fa a la llengua, malgrat utilitzar el català, podem observar tot un seguit de variants dialectals utilitzades com petits signes d’identificació de l’origen valencià de l’autor, petites diferències lingüístiques que veiem, especialment, en el cas dels verbs: “cante, raone, expose, enrame, suque, agafe, mire”.
Pel que fa a l’estructura mètrica de la creació, podem destacar, entre d’altres coses, la seva irregularitat, ja que ens trobem davant d’una composició formada per un conjunt de versos lliures, sense rima, sense cap tipus d’agrupació de versos definida. Podem interpretar aquest desordre formal, tant en la mètrica com en l’estructura externa, com a un possible recurs d’Estellés, per tal de transmetre la idea de senzillesa, espontaneïtat i de trencament amb les normes exigides, rígides i complicades de la poesia convencional, ja que pretén fer un poema fàcil, accessible i comprensible per a tothom.
Finalment, acabarem anomenant les principals figures retòriques utilitzades en el poema que hem analitzat, encarregades d’embellir-lo i proporcionar-li musicalitat. El fet de trobar-nos davant d’un poema amb un caràcter clarament narratiu, però, ens limita bastant el seu ús, centrant-se principalment en: l’enumeració: “cante llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra”/ “després, en un pessic del dit gros o el dit índex, amb un tros de pa, agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament, eucaríticament...”/ l’al·literació: “m’agrada molt el primentó torrat”/ la comparació: “...i suque molt de pa, com fan els pobres”/ la hipèrbole: “de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme”, etc.
Podem dir doncs, que Vicent Andrés Estellés ha sigut la bomba de rellotgeria del segle XX, sent un lluitador amb ganes de trencar amb les normes establertes, deixant clar en tot moment el seu esperit de compromís social, clarament relacionat amb la política i la reivindicació d’un poble i una llengua sotmesos al silenci, utilitzant les seves paraules, allò que millor sabia manegar, com a pitjor arma de guerra, assumint així la veu d’un poble.
Abans de centrar-nos completament en el poema, situarem de forma general el poemari. El llibre Horacianes va ser escrit entre 1963 i 1970, encara que no va ser fins el 1974 quan va ser publicat, inclòs dins del segon volum de les obres completes de l’autor valencià, Les pedres de l’àmfora, després d’un període de silenci causat per la censura i la forta repressió franquista, fets que el van obligar a no publicar cap obra durant uns anys per tal de garantir la seva seguretat, ja que, com sabem, molts dels seus poemes es veuen influenciats per un fort contingut polític, veient-se sotmès, així, a l’autocensura i a la reclusió de l’expressió lliure, també anomenada exili interior. Va ser per aquest motiu, doncs, que l’autor de Burjassot, a partir dels anys setanta, donés a conèixer tota la producció creada durant els anys de silenci anteriors. Aquesta publicació massiva d’obres va donar-li molt de renom i el va portar al màxim reconeixement popular, malgrat que, d’altra banda, va fer difícil el fet que el públic pogués seguir la difusió de tots els seus textos en un espai tan breu de temps.
Un altre tret important a destacar d’aquest poemari és el seu títol, Horacianes. Estellés no el va escollir aleatòriament, sinó que ho va fer amb unes intencions ben significatives; Per una banda, pretén deixar palesa la influència rebuda dels clàssics llatins, entre els qual se situa Horaci, Virgili, Rufus Fest Aviè, Ovidi, durant la seva etapa educativa autodidacta, demostrant, així, que els coneix bé, que li són propers, que els ha tractat i que té el dret de manipular-los i modificar-los segons els interessos literaris de la poesia estellessiana. D’altra banda, estretament lligat amb l’anterior afirmació, el títol ens avança indirectament el detall que la majoria de les obres recollides en el poemari són tractades des d’un punt de vista comú entre Horaci i el poeta de Burjassot amb una intenció clarament irònica, o bé intel·ligent, per tal d’expressar, de forma amagada, aquells fets o situacions que no podien ser tractats de forma directa.
Pel que fa al poema, trobem un jo poètic en primera persona, el qual, malgrat que el fragment forma part del recull Horacianes, com dèiem anteriorment, no inclou la perspectiva del clàssic llatí, sinó únicament la del poeta valencià, demostrant que l’excepció confirma la regla. Aquest [el jo poètic], centra el contingut del poema en l’elogi al pebrot escalivat, un plat típic valencià, detall que pretén deixar entreveure la importància que sent l’autor pels orígens i les seves idees nacionalistes: “amb els productes de la terra”, presentant-nos l’àpat com el seu màxim goig, tal i com podem veure en el mateix títol: “res no m’agrada tant”, fent referència al menjar com a un dels més joiosos plaers de la vida, encara que a la vegada un dels més ordinaris i casolans, mostrant, així, un dels trets més destacats de l’autor de Burjassot, la quotidianitat: “m’agrada molt el pimentó torrat”/ “l’enrame d’oli cru amb un pessic de sal i suque molt de pa, com fan els pobres...”. A través d’aquesta, l’autor vol transmetre la seva senzillesa i humilitat davant la vida, motiu pel qual aboleix l’ús de la majúscula, amb l’objectiu d’emfatitzar la majestuositat de les petites coses, la realitat del dia a dia, la minuciositat d’allò que l’envolta.
D’altra banda, observem també, com Estellés fa diverses associacions referides a la gastronomia, relacionant-la, per exemple, amb la sexualitat i l’erotisme, un altre dels seus temes més habituals: “sinó amb aquella carn mollar que té”/ “l’expose dins el plat en tongades incitants” / “de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme”, veient-se temptat pel plaer de menjar de la mateixa manera que pel plaer sexual. L’altra de les associacions ens fa referència a la religiositat, presentant-nos l’activitat culinària com un acte per ser consagrat de la mateixa manera que el pa i el vi en una missa: “del dit gros i el dit índex, amb un tros de pa, agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament, eucarísticament” convertint l’acció en un vertader ritual, de manera irònica, ja que Estellés no destacava, precisament, per la seva fe religiosa.
Tant pel que fa a la temàtica, com pel que fa a la manera de ser expressat, es relaciona “res no m’agrada tant” amb el poema “Oda al caldillo de congrio” recollit dins “Odas elementales” del poeta Pablo Neruda, on l’autor fa un elogi al “caldillo de congrio”, com bé diu el títol, una sopa de peix i verdura típica de Xile, demostrant la petita influència del sud-americà sobre el contemporani valencià, convertint-lo en un altre dels seus referents.
La lírica d’Estellés ens ofereix un gran ventall d’opcions per analitzar i destacar. Una d’aquestes és la seva prodigiosa versatilitat de registres i de vocabulari. En un mateix fragment l’autor ens pot barrejar paraules cultes (com ara àvidament, eucarísticament) amb d’altres més populars i col·loquials, (com ara pimentó torrat, tires, pessic) fins i tot de vegades grolleres, que li donen una àmplia diversitat de mots a escollir davant un to, o un altre de diferent en les seves creacions. Dins del fragment analitzat, podem destacar, especialment, l’expressió que clou el poema: “me’l fot”, on queda clarament reflectida la intenció del poeta valencià pel que fa a l’exteriorització espontània, col·loquial i popular dels mots, d’acord amb la teoria de la paraula viva del modernista Maragall, la qual proporciona a les creacions un to d’absoluta veracitat i realisme. De la mateixa manera, podem veure un ús molt abundant de l’adjectivació, que li ofereix infinitat de matisos en la manera de descriure tot allò que l’envolta: “oli cru/ pimentó torrat/ cante, llavors, distret/ crosta socarrada/ tongades incitants”. Pel que fa a la llengua, malgrat utilitzar el català, podem observar tot un seguit de variants dialectals utilitzades com petits signes d’identificació de l’origen valencià de l’autor, petites diferències lingüístiques que veiem, especialment, en el cas dels verbs: “cante, raone, expose, enrame, suque, agafe, mire”.
Pel que fa a l’estructura mètrica de la creació, podem destacar, entre d’altres coses, la seva irregularitat, ja que ens trobem davant d’una composició formada per un conjunt de versos lliures, sense rima, sense cap tipus d’agrupació de versos definida. Podem interpretar aquest desordre formal, tant en la mètrica com en l’estructura externa, com a un possible recurs d’Estellés, per tal de transmetre la idea de senzillesa, espontaneïtat i de trencament amb les normes exigides, rígides i complicades de la poesia convencional, ja que pretén fer un poema fàcil, accessible i comprensible per a tothom.
Finalment, acabarem anomenant les principals figures retòriques utilitzades en el poema que hem analitzat, encarregades d’embellir-lo i proporcionar-li musicalitat. El fet de trobar-nos davant d’un poema amb un caràcter clarament narratiu, però, ens limita bastant el seu ús, centrant-se principalment en: l’enumeració: “cante llavors, distret, raone amb l’oli cru, amb els productes de la terra”/ “després, en un pessic del dit gros o el dit índex, amb un tros de pa, agafe un tros de pimentó, l’enlaire àvidament, eucaríticament...”/ l’al·literació: “m’agrada molt el primentó torrat”/ la comparació: “...i suque molt de pa, com fan els pobres”/ la hipèrbole: “de vegades arribe a l’èxtasi, a l’orgasme”, etc.
Podem dir doncs, que Vicent Andrés Estellés ha sigut la bomba de rellotgeria del segle XX, sent un lluitador amb ganes de trencar amb les normes establertes, deixant clar en tot moment el seu esperit de compromís social, clarament relacionat amb la política i la reivindicació d’un poble i una llengua sotmesos al silenci, utilitzant les seves paraules, allò que millor sabia manegar, com a pitjor arma de guerra, assumint així la veu d’un poble.
Sílvia Paré
1r de batxillerat
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada